Catalunya: pena i frustració

Potser els dos únics aspectes que comparteixi la majoria de la gent, una vegada s'aclareixi la situació a Catalunya, seran la pena i la frustració. La pena per la quantitat de danys que patirem la major part de nosaltres i la frustració perquè gairebé tots quedarem descontents pel resultat de la pèssima gestió dels polítics.

Intentaré reflexionar sobre alguns aspectes, els que considero més rellevants, incloent les opinions de les dues parts. No em situaré en una posició d'equidistància, perquè sóc partidari de la democràcia i, per tant, del compliment de la legislació vigent en els països democràtics, però si que intentaré posar-me en el lloc d'aquells independentistes que també són realment demòcrates, que crec que són molts més que aquells per als quals la democràcia és prescindible si s'oposa als seus interessos i que són els que tracten d'imposar una dictadura ultranacionalista.

Penes

Pena per la fractura social.- Pena molt més gran pels habitants de Catalunya, perquè la pateixen diàriament de forma més intensa, directa i indirectament, en la seva pròpia persona i en la dels seus propers. Una fractura que arriba a la marginació social, en tots els àmbits, de les persones que si no accepten aquests criteris per convicció, si més no, aparentin acceptar-los. En no pocs cercles de gent molt propera, famílies i nuclis d'amics, s'ha imposat el tabú de no parlar de l'assumpte, excepte quan tots els presents pensen en el mateix sentit, com a única manera d'evitar les ruptures afectives que ningú, o gairebé ningú, desitja.  En l'àmbit educatiu, inclosa l'educació primària, comença a establir-se com quelcom habitual l'assetjament per motiu del no independentisme, real o imaginari, dels alumnes o dels seus pares, amb la terrible novetat que s'incorporen com assetjadors alguns professors i que en no pocs casos les direccions dels centres prefereixen mirar a un altre costat o, fins i tot, acusar les víctimes de mentir sense abans haver-les tan sols escoltat. No som pocs els habitants d'altres zones d'Espanya que també sentim pena per la fractura social que suposa l'aplicació de prejudicis desfavorables a la generalitat dels habitants de Catalunya per part dels veïns d'altres llocs i viceversa.

Pena pel deteriorament de la economia.- Pena que també serà més acusada pels catalans, tot i que la majoria d'ells no s'ho esperessin fins fa molt pocs dies, perquè la propaganda oficial ho negava rotundament i havia imposat el criteri que no hi hauria conseqüències negatives. Malauradament ja són molts els residents catalans que comencen a témer pel seu lloc de treball o pel seu negoci, i molt em temo que aquesta situació seguirà empitjorant en els pròxims mesos. Pena menys acusada en els residents a la resta d'Espanya, segurament perquè també pensen que a ells no els afectarà negativament; però la realitat serà implacable i d'aquí a no gaire temps tots sabrem que el deteriorament de l'economia també s'ha estès a la resta d'Espanya, encara que no sigui tan profund com a Catalunya. No és cert que el que uns perdin el guanyin altres; en aquest cas la realitat serà que perdrem tots, uns més i altres menys, en realitat gairebé tots perquè, per variar, hi haurà una petitíssima minoria que es beneficiarà econòmicament de la situació.

Pena pel deteriorament de les llibertats.- Aquesta pèrdua es produirà en tots els casos, sigui quina sigui la solució política que al final s'apliqui, tot i que la pèrdua de llibertats seria molt més gran a Catalunya si triomfés l'independència, perquè el risc que el nou règim no compleixi els mínims d'una democràcia mitjanament acceptable és molt elevat, donat el criteri dels promotors actuals que la llei no els afecta a ells, ja que en cada moment poden decidir incomplir impunement qualsevol llei si no els hi agrada en aquell instant o en aquell cas concret. Però no serà gens sorprenent que a la resta d'Espanya també s'aprofiti la situació per donar una nova volta de rosca per a reduir, una vegada més, les ja minvades llibertats dels ciutadans d'a peu.

Frustracions

 
Frustració pel fracàs polític.- Per als independentistes suposarà una enorme frustració el previsible fracàs del "procés" i sigui quina sigui la solució, o no solució, política, serà una frustració que durarà dècades, probablement fins al proper intent que, previsiblement, succeirà en la segona meitat d'aquest segle. En el cas que l'intent actual triomfés, la frustració desapareixeria per a ells durant unes poques setmanes, potser uns pocs mesos; el temps necessari perquè prenguin consciència dels gravíssims danys socials i econòmics que s'estaran produint.

Frustració pel deteriorament de la economia.- També en aquest aspecte la frustració molt probablement serà més gran pels habitants de Catalunya, fins i tot en el cas que l'intent fracassi. Frustració que per no pocs dels partidaris de l'independència es veurà acusada per la absència de beneficis en forma de privilegis, a canvi de la pau social durant uns pocs anys (aquells que estan convençuts que en cas de fracàs de l'intent, Catalunya aconseguirà un tracte de favor respecte a la resta de comunitats del règim comú, tant en matèria de finançament com de nous privilegis polítics).

En cas d'èxit de l'intent, la frustració per aquest motiu serà encara més gran i es produirà encara abans, perquè la sortida de la UE suposarà una tremenda caiguda de les vendes a la resta d'Espanya, als altres països de la UE i també als països tercers amb els quals la UE té acords de reducció aranzelària. Per si fos poc, la caiguda de renda que es derivarà de l'èxit de l'independència, portarà també a una caiguda rellevant de les vendes a Catalunya.

A la resta d'Espanya, també es produirà una caiguda de l'activitat econòmica encara que de menor intensitat. Malgrat el que molts anticatalans desitjarien, la caiguda serà més acusada en cas d'èxit de l'intent, perquè l'economia catalana es deteriorarà més intensament. En realitat, agradi o no agradi, aquest procés és malauradament un procés del tipus "Tots perden" o millor dit "tots perdem"

Frustració pel deteriorament dels serveis socials.- Com ja sabem per totes les crisis anteriors, els serveis socials poden millorar, encara que no necessàriament ho facin, quan l'economia va bé, però en cas que vagi malament, sempre es deterioren i en cas de recessió, com molt probablement passarà a Catalunya , el deteriorament és encara més gran.

Dificultat gairebé insuperable de trobar una solució política, fruit d'un diàleg constructiu i generós per ambdues parts.

La postura políticament correcta consisteix a apel·lar al diàleg polític com a única forma de trobar una solució acceptable per a la majoria. Els més atrevits afegeixen que en tot diàleg constructiu ambdues parts han d'estar disposades a cedir alguna cosa. L'enorme dificultat està en que cadascuna de les parts té molt clares les seves línies vermelles a les quals no estan disposades a renunciar i aquestes línies vermelles no son acceptables per l'altra part.

Per part dels independentistes la principal línia vermella és la d'obtenir l'independència a través d'una votació en la qual no poguessin participar la resta dels espanyols.

Per part dels unionistes la principal línia vermella és el necessari compliment de la llei, que exigiria una reforma constitucional d'ampli calat que inclogués la renúncia al concepte que la sobirania nacional resideix en el conjunt dels espanyols perquè aquesta votació es pogués dur a terme.

Per si fos poc complex que s'acordi entre els principals partits polítics una reforma d'aquest tipus, al final del procés de reforma constitucional, aquesta hauria d'aprovar-se per referèndum vinculant, entre tots els espanyols.

Tampoc seria fàcil una sortida de tripijoc, en la qual se li donés a Catalunya tot un seguit de privilegis blindats, tant de tipus econòmic com polític, als quals no tindrien dret la resta de comunitats del règim comú, martingala que, en cas que es donés, no suposaria per als independentistes més que una nova etapa de "avui paciència per tenir demà l'independència"

Si finalment s'aplica l'article 155 en els termes aprovats pel Consell de Ministres del 21 d'octubre de 2017, el més probable és que el problema de legalitat quedi raonablement solucionat després de les eleccions autonòmiques previstes en un termini més breu que llarg, però el descontent de la població catalana, i per tant la seva frustració, quedarà ancorada durant dècades.

  

Selecció de "perles falses" dels argumentaris d'aquest procés

Una Catalunya independent no és viable econòmicament.- Fals de tota falsedat. Una Catalunya independent seria sense cap dubte econòmicament viable i si fos membre de la UE seria una economia amb una renda superior a la mitjana de la Unió. No obstant això, una Catalunya fora de la UE, sent econòmicament viable, tindria una renda molt inferior durant unes quantes dècades.

Una Catalunya independent disposaria de més recursos públics.-
Fals de tota falsedat. Aquesta afirmació es basa en la hipòtesi que una Catalunya independent tindria com a mínim el mateix PIB que ara i que en conseqüència, si es mantingués l'actual esforç fiscal, disposaria dels diners que ara acaben en altres comunitats autònomes. Però la caiguda del PIB reduirà els ingressos d'impostos i la realitat s'encarregarà de posar al seu lloc la magnitud real del mal anomenat "dèficit fiscal"

Una Catalunya independent tindria millors serveis socials.-
Fals de tota falsedat. Els serveis socials d'una Catalunya independent, com els de qualsevol país, només podrien millorar si millorés l'economia, però si l'economia es deteriorés, com passaria en cas d'èxit del procés, els serveis socials es deteriorarien.

Una Catalunya independent, en cas de separació unilateral, tindria una situació patrimonial molt més sanejada.- Fals de tota falsedat. Aquesta hipòtesi es basa en el fet que en cas de separació unilateral, Catalunya es quedaria amb tots els actius, però no acceptaria cap dels passius. El problema està en què un país nou, que neixi per segregació forçada d'un país anterior, només pot aspirar a ser reconegut internacionalment si accepta quedar-se tant els actius com els passius que territorialment li corresponguin.

Una Catalunya independent tindria una capacitat molt més gran de pagar pensions més elevades.- Fals de tota falsedat. La capacitat de pagar millors pensions no depèn de tenir un major PIB per persona, sinó de la relació entre ingressos per cotitzacions socials i pagaments de pensions contributives i, la realitat és que Catalunya, com també passa en l'actualitat a Madrid o el País Basc, té una diferència negativa de major quantia entre els ingressos per cotitzacions socials i els pagaments de pensions contributives que el conjunt d'Espanya.