En defensa de la presunción de inocencia del ministro Pedro Duque

Ayer me sorprendió enormemente el proceso de acoso y derribo que se llevó a cabo contra el ministro Pedro Duque.

 

La excusa, que no el motivo, fue el hecho de que su esposa y él decidieran en su momento que la mejor forma de adquirir y gestionar sus viviendas en España fuera la creación de una sociedad patrimonial que perteneciera a ambos.

En su comparecencia quedó bastante claro que el Sr Duque no es ningún experto en asuntos contables ni fiscales. En el tratamiento de la inmensa mayoría de los medios quedó también muy claro que los redactores de las noticias tampoco lo son, al menos en lo que se refiere a las sociedades patrimoniales y en la forma de tratar contable y fiscalmente la gestión de la puesta a disposición de los inmuebles a sus socios o a terceras personas.

No hay nada extraño, ni ilegítimo ni éticamente reprobable en las actuaciones explicadas por el Sr Duque, según las cuales mientras residía en el extranjero la sociedad alquiló una o las dos viviendas a terceras personas, y el importe de dichos alquileres se reflejó en la contabilidad, primero, y en la declaración del impuesto de sociedades después.

Tampoco hay nada extraño, ni ilegítimo ni éticamente reprobable en que tras su vuelta a España los socios decidieran que la sociedad les cediera, sin contraprestación económica, el uso permanente de una de las viviendas, que pasaría a ser su vivienda habitual, así como el uso permanente o esporádico de la segunda vivienda.

Las consecuencias contables y fiscales de estas cesiones gratuitas serían las siguientes:

Desde el punto de vista contable, no procede incluir en la cuentas de la empresa ningún ingreso, ya que no ha existido ingreso alguno, y por tanto las cuentas de la empresa reflejaran una serie de gastos, los honorarios de la persona o empresa que les lleve las cuentas, los gastos fijos como IBI, impuestos y tasas, honorarios del Registro Mercantil y las comisiones bancarias, así como los que probablemente serán los conceptos de mayor importe que son la amortización de los bienes amortizables de la empresa y los intereses, éstos últimos en el caso de que la empresa estuviera pagando algún crédito. No es extraño por tanto que en los años en que no haya habido ingresos por alquileres los resultados sean negativos.

Desde el punto de vista fiscal, hay que tener en cuenta que en los ejercicios en que se haya producido cesión gratuita de uso a los socios, la base imponible del impuesto de sociedades será el resultado de añadir al resultado contable un ajuste extracontable debido a la citada cesión de uso. Dicho ajuste según la normativa del impuesto de sociedades no es otro que el importe de la cesión de uso a precios del mercado de alquiler durante el mismo periodo que la vivienda se haya cedido. Una vez hecho este ajuste, la base imponible podrá resultar positiva o seguir siendo negativa.

Las cuentas de la sociedad son públicas, en tanto que la declaración del impuesto de sociedades no lo es.

En el caso de que las declaraciones de sociedades hayan resultado positivas, es de esperar que la sociedad haya pagado el impuesto correspondiente. En el caso de que sigan siendo negativas, la empresa dispondrá de un crédito fiscal, con una duración limitada a 15 años para descontarlo en futuras declaraciones con resultado positivo. En ningún caso el crédito fiscal se devuelve por parte de Hacienda en efectivo.

El ministro Duque dijo claramente ayer que estaba al día en sus obligaciones fiscales, y hasta ahora no se ha publicado ningún dato que ni siquiera indiciariamente permita pensar lo contrario.

Yo, particularmente, creo al ministro y espero que si comparece ante las Cortes, o en rueda de prensa, lo haga habiendo sido convenientemente asesorado en los aspectos contables y fiscales para que cese su acoso y derribo, porque si las cosas han sucedido como he descrito, no hay nada extraño, ni ilegítimo ni éticamente reprobable en las actuaciones explicadas por el Sr Duque.

Consulta pública de la UE sobre cambio horario

La UE ha puesto a disposición de todos los ciudadanos una encuesta para conocer su opinión sobre la conveniencia de mantener el cambio horario dos veces al año o suprimirlo.

Se puede responder hasta mediados de agosto y la dirección para acceder es:

https://ec.europa.eu/info/consultations/2018-summertime-arrangements_es

Yo estoy a favor de mantener el mismo horario todo el año, y en concreto mantener el actual horario de verano todo el año, ya que es el que permite disfrutar de más horas de luz al año mientras estamos despiertos, lo que redunda en un menor consumo energético en nuestros hogares.

Se pueden hacer comentarios de los motivos al final, con un máximo de 3000 caracteres, y piden que en la medida de lo posible se hagan en inglés, aunque también se pueden hacer en castellano.

Yo he añadido los míos en inglés, aunque su calidad lingüística sea mejorable, porque creo que será más fácil que alguien de la UE lo lea.

A continuación transcribo mis comentarios en las dos lenguas por si a alguien le interesa

Tengo 67 años, y cuando se introdujo el cambio en España (momento en que yo era estudiante universitario de Ciencias Químicas) lo cierto es que me acostumbraba a él el mismo día en que se producía y por tanto estuve de acuerdo con él ya que me creí el argumento de su conveniencia por ahorro energético, aunque no estudié a fondo si el pretendido ahorro energético era real o simplemente un engaño político para aumentar la conciencia de la necesidad  del ahorro energético ante el impacto de la subida del precio del petróleo de la época.

Con los años mi opinión ha ido cambiando de forma progresiva, primero cuando tomé conciencia de que el pretendido ahorro energético era una falacia, aunque sea cierto que el adelanto de la hora oficial respecto a la solar proporcione un ahorro energético relevante en la medida en que reduce el número de horas al año en que se duerme con luz solar y, por tanto, se reduce en el mismo número de horas el tiempo anual en que se está despierto cuando es de noche, que es la única fuente de ahorro energético posible por esta vía. Por este motivo, deseo para España, el país en que resido, que se mantenga todo el año el actual horario de verano.

En segundo lugar cuando al ir aumentando mi edad, ha ido aumentando progresivamente el número de días que necesito para que mi cuerpo se adapte al cambio horario, de forma que en la actualidad necesito entre dos y tres semanas para volver a dormir con normalidad con motivo de cada cambio horario, lo que supone que en la actualidad esta medida me supone cada año del orden de un mes de noches en las que no puedo dormir bien. Un precio demasiado alto por no obtener ningún beneficio económico ni de mejora del mercado único ni para la UE, ni para mi país ni para mi mismo.

Estoy totalmente de acuerdo con las ventajas económicas de tener dentro de la UE el máximo número de países con la misma hora oficial y creo también que no sería bueno que unos países cambiaran la hora dos veces al año y otros no, aunque soy partidario de derogar la obligatoriedad del cambio horario dos veces al año y, como no conozco la situación concreta de cada país en función de su latitud, y especialmente longitud geográfica, soy partidario de mantener la capacidad de cada Estado miembro de fijar su propio huso horario y, en caso de que no haya un consenso muy amplio, de dar libertad a los estados miembro para que decidan cambiar el horario dos veces al año o, por el contrario mantener todo el año el mismo huso horario.

I'm 67 years old, and when the change was introduced in Spain (when I was a university student of Chemical Sciences) the truth is that I got used to it on the same day it was produced and therefore I agreed with it since I believed the argument of its convenience for energy saving, although I did not study thoroughly whether the alleged energy saving was real or just a political trick to raise awareness of the need for energy savings in the face of the impact of rising oil prices at this time .

Over the years my opinion has been changing progressively, first when I became aware that the alleged energy saving was a fallacy, although it is certain that the advance of the official time with respect to the solar one provides a relevant energy saving just when it reduces the number of hours per year in which you sleep with sunlight and, therefore, the annual time you are awake when it is night is reduced by the same number of hours per day , which is the only source of energy savings possible by this way. For this reason, I wish for Spain, the country where I live, that the current summer time would  be maintained throughout the year.

Secondly, as my age increases, the number of days I need for my body be adapted to the time change has gradually increased, so now I need between two and three weeks to go back to sleep normally when each hourly change occurs, which means that at present this measure means to me each year of the order of a month of nights in which I cannot sleep well. A price too high for not obtaining any economic benefit or improvement of the single market neither for the EU, neither for my country nor for myself.

I fully agree with the economic advantages of having the maximum number of countries with the same official time within the EU and I also think that it would not be good for some countries to change the time twice a year and others not, although I am in favour of repealing the obligatory nature of the time change twice a year and, since I don't know the specific situation of each country according to its latitude, and especially geographical length, I'm in favour of maintaining the capacity of each Member State to set its own time zone and, in If there is not a very broad consensus, give freedom to member states to decide to change the schedule twice a year or, on the contrary, keep the same time zone all year.

En recuerdo a mi amigo Pepe Correas Veiga

Conocí a Pepe a finales de mayo de 1988. Hacía pocos días que yo había empezado a trabajar en Enagás y coincidimos en la inauguración de la planta de regasificación de Huelva.

Con su habitual simpatía y como el que cuenta algo muy sencillo, tuvo el detalle y la paciencia de explicarme la planta, añadiendo, como hacía siempre, un sinfín de detalles y anécdotas.

Desde entonces, nació entre nosotros una amistad que se ha ido haciendo cada vez más profunda, a pesar de las diferencias de nuestro carácter, de nuestras ideas y de nuestra forma de entender y desarrollar la vida. Sólo hay una cosa que no podré contar de Pepe, no porque sea un secreto o algo inconfesable, sino sencillamente porque no lo sé. ¿Cómo habría sido una pelea entre él y yo? Nunca la ha habido, sencillamente porque para mí era imposible enfadarme con él.

Aunque nuestras áreas de actividad profesional eran muy distintas, hemos tenido la posibilidad de colaborar muy estrechamente en varios proyectos. 

A pesar de que nunca tuvo en Enagás la promoción que habría merecido, porque la opinión que de él tenía la jerarquía no era demasiado buena, para mí ha sido un privilegio que colaborara conmigo. Su actuación en el proyecto de los gasoductos mixtos entre Enagás y Transgás fue clave para el éxito del proyecto y como prueba de que no soy el único que lo percibió así está el hecho de que, al final del mismo, la alta dirección de Transgás llegó a un acuerdo con Enagás para que ocupara el puesto de Director Técnico de la empresa portuguesa.

A su vuelta a España seguimos trabajando juntos, primero en Gas Natural, después en Repsol y finalmente de nuevo en Enagás. En esa última etapa también dimos en equipo, durante cuatro o cinco años, los cursos de la planta de regasificación en el ISE y, cuando ya ninguno de los dos trabajábamos en Enagás seguimos colaborando en toda una serie de pequeños proyectos que nos permitieron seguir siempre juntos en lo profesional.

En los aspectos personales también lo pasamos muy bien y siempre, cuando surgía la ocasión, ahí estaba Pepe, con su sonrisa permanente, dispuesto a echar una mano sin pedir nada a cambio. Solo la salud, que empezó a fallarle en el verano de 2015, fue la causa de que no hayamos podido terminar los últimos proyectos en que colaborábamos.

Pepe, con tu marcha dejas un vacío que no será fácil de manejar, pero siempre me acompañará tu sonrisa y el recuerdo de los mil y un consejos que en todos los aspectos me has ido regalando.

Como no podré encontrar un consejero como tú, me veré obligado a hacerte las consultas mientras duerma, de manera que, en mis sueños, seguiré contando con tu alegría, tu sencillez, tu sabiduría y tu amistad.

Hasta pronto, viejo amigo. ¡Nos seguiremos viendo!

Catalunya: pena i frustració

Potser els dos únics aspectes que comparteixi la majoria de la gent, una vegada s'aclareixi la situació a Catalunya, seran la pena i la frustració. La pena per la quantitat de danys que patirem la major part de nosaltres i la frustració perquè gairebé tots quedarem descontents pel resultat de la pèssima gestió dels polítics.

Intentaré reflexionar sobre alguns aspectes, els que considero més rellevants, incloent les opinions de les dues parts. No em situaré en una posició d'equidistància, perquè sóc partidari de la democràcia i, per tant, del compliment de la legislació vigent en els països democràtics, però si que intentaré posar-me en el lloc d'aquells independentistes que també són realment demòcrates, que crec que són molts més que aquells per als quals la democràcia és prescindible si s'oposa als seus interessos i que són els que tracten d'imposar una dictadura ultranacionalista.

Penes

Pena per la fractura social.- Pena molt més gran pels habitants de Catalunya, perquè la pateixen diàriament de forma més intensa, directa i indirectament, en la seva pròpia persona i en la dels seus propers. Una fractura que arriba a la marginació social, en tots els àmbits, de les persones que si no accepten aquests criteris per convicció, si més no, aparentin acceptar-los. En no pocs cercles de gent molt propera, famílies i nuclis d'amics, s'ha imposat el tabú de no parlar de l'assumpte, excepte quan tots els presents pensen en el mateix sentit, com a única manera d'evitar les ruptures afectives que ningú, o gairebé ningú, desitja.  En l'àmbit educatiu, inclosa l'educació primària, comença a establir-se com quelcom habitual l'assetjament per motiu del no independentisme, real o imaginari, dels alumnes o dels seus pares, amb la terrible novetat que s'incorporen com assetjadors alguns professors i que en no pocs casos les direccions dels centres prefereixen mirar a un altre costat o, fins i tot, acusar les víctimes de mentir sense abans haver-les tan sols escoltat. No som pocs els habitants d'altres zones d'Espanya que també sentim pena per la fractura social que suposa l'aplicació de prejudicis desfavorables a la generalitat dels habitants de Catalunya per part dels veïns d'altres llocs i viceversa.

Pena pel deteriorament de la economia.- Pena que també serà més acusada pels catalans, tot i que la majoria d'ells no s'ho esperessin fins fa molt pocs dies, perquè la propaganda oficial ho negava rotundament i havia imposat el criteri que no hi hauria conseqüències negatives. Malauradament ja són molts els residents catalans que comencen a témer pel seu lloc de treball o pel seu negoci, i molt em temo que aquesta situació seguirà empitjorant en els pròxims mesos. Pena menys acusada en els residents a la resta d'Espanya, segurament perquè també pensen que a ells no els afectarà negativament; però la realitat serà implacable i d'aquí a no gaire temps tots sabrem que el deteriorament de l'economia també s'ha estès a la resta d'Espanya, encara que no sigui tan profund com a Catalunya. No és cert que el que uns perdin el guanyin altres; en aquest cas la realitat serà que perdrem tots, uns més i altres menys, en realitat gairebé tots perquè, per variar, hi haurà una petitíssima minoria que es beneficiarà econòmicament de la situació.

Pena pel deteriorament de les llibertats.- Aquesta pèrdua es produirà en tots els casos, sigui quina sigui la solució política que al final s'apliqui, tot i que la pèrdua de llibertats seria molt més gran a Catalunya si triomfés l'independència, perquè el risc que el nou règim no compleixi els mínims d'una democràcia mitjanament acceptable és molt elevat, donat el criteri dels promotors actuals que la llei no els afecta a ells, ja que en cada moment poden decidir incomplir impunement qualsevol llei si no els hi agrada en aquell instant o en aquell cas concret. Però no serà gens sorprenent que a la resta d'Espanya també s'aprofiti la situació per donar una nova volta de rosca per a reduir, una vegada més, les ja minvades llibertats dels ciutadans d'a peu.

Frustracions

 
Frustració pel fracàs polític.- Per als independentistes suposarà una enorme frustració el previsible fracàs del "procés" i sigui quina sigui la solució, o no solució, política, serà una frustració que durarà dècades, probablement fins al proper intent que, previsiblement, succeirà en la segona meitat d'aquest segle. En el cas que l'intent actual triomfés, la frustració desapareixeria per a ells durant unes poques setmanes, potser uns pocs mesos; el temps necessari perquè prenguin consciència dels gravíssims danys socials i econòmics que s'estaran produint.

Frustració pel deteriorament de la economia.- També en aquest aspecte la frustració molt probablement serà més gran pels habitants de Catalunya, fins i tot en el cas que l'intent fracassi. Frustració que per no pocs dels partidaris de l'independència es veurà acusada per la absència de beneficis en forma de privilegis, a canvi de la pau social durant uns pocs anys (aquells que estan convençuts que en cas de fracàs de l'intent, Catalunya aconseguirà un tracte de favor respecte a la resta de comunitats del règim comú, tant en matèria de finançament com de nous privilegis polítics).

En cas d'èxit de l'intent, la frustració per aquest motiu serà encara més gran i es produirà encara abans, perquè la sortida de la UE suposarà una tremenda caiguda de les vendes a la resta d'Espanya, als altres països de la UE i també als països tercers amb els quals la UE té acords de reducció aranzelària. Per si fos poc, la caiguda de renda que es derivarà de l'èxit de l'independència, portarà també a una caiguda rellevant de les vendes a Catalunya.

A la resta d'Espanya, també es produirà una caiguda de l'activitat econòmica encara que de menor intensitat. Malgrat el que molts anticatalans desitjarien, la caiguda serà més acusada en cas d'èxit de l'intent, perquè l'economia catalana es deteriorarà més intensament. En realitat, agradi o no agradi, aquest procés és malauradament un procés del tipus "Tots perden" o millor dit "tots perdem"

Frustració pel deteriorament dels serveis socials.- Com ja sabem per totes les crisis anteriors, els serveis socials poden millorar, encara que no necessàriament ho facin, quan l'economia va bé, però en cas que vagi malament, sempre es deterioren i en cas de recessió, com molt probablement passarà a Catalunya , el deteriorament és encara més gran.

Dificultat gairebé insuperable de trobar una solució política, fruit d'un diàleg constructiu i generós per ambdues parts.

La postura políticament correcta consisteix a apel·lar al diàleg polític com a única forma de trobar una solució acceptable per a la majoria. Els més atrevits afegeixen que en tot diàleg constructiu ambdues parts han d'estar disposades a cedir alguna cosa. L'enorme dificultat està en que cadascuna de les parts té molt clares les seves línies vermelles a les quals no estan disposades a renunciar i aquestes línies vermelles no son acceptables per l'altra part.

Per part dels independentistes la principal línia vermella és la d'obtenir l'independència a través d'una votació en la qual no poguessin participar la resta dels espanyols.

Per part dels unionistes la principal línia vermella és el necessari compliment de la llei, que exigiria una reforma constitucional d'ampli calat que inclogués la renúncia al concepte que la sobirania nacional resideix en el conjunt dels espanyols perquè aquesta votació es pogués dur a terme.

Per si fos poc complex que s'acordi entre els principals partits polítics una reforma d'aquest tipus, al final del procés de reforma constitucional, aquesta hauria d'aprovar-se per referèndum vinculant, entre tots els espanyols.

Tampoc seria fàcil una sortida de tripijoc, en la qual se li donés a Catalunya tot un seguit de privilegis blindats, tant de tipus econòmic com polític, als quals no tindrien dret la resta de comunitats del règim comú, martingala que, en cas que es donés, no suposaria per als independentistes més que una nova etapa de "avui paciència per tenir demà l'independència"

Si finalment s'aplica l'article 155 en els termes aprovats pel Consell de Ministres del 21 d'octubre de 2017, el més probable és que el problema de legalitat quedi raonablement solucionat després de les eleccions autonòmiques previstes en un termini més breu que llarg, però el descontent de la població catalana, i per tant la seva frustració, quedarà ancorada durant dècades.

  

Selecció de "perles falses" dels argumentaris d'aquest procés

Una Catalunya independent no és viable econòmicament.- Fals de tota falsedat. Una Catalunya independent seria sense cap dubte econòmicament viable i si fos membre de la UE seria una economia amb una renda superior a la mitjana de la Unió. No obstant això, una Catalunya fora de la UE, sent econòmicament viable, tindria una renda molt inferior durant unes quantes dècades.

Una Catalunya independent disposaria de més recursos públics.-
Fals de tota falsedat. Aquesta afirmació es basa en la hipòtesi que una Catalunya independent tindria com a mínim el mateix PIB que ara i que en conseqüència, si es mantingués l'actual esforç fiscal, disposaria dels diners que ara acaben en altres comunitats autònomes. Però la caiguda del PIB reduirà els ingressos d'impostos i la realitat s'encarregarà de posar al seu lloc la magnitud real del mal anomenat "dèficit fiscal"

Una Catalunya independent tindria millors serveis socials.-
Fals de tota falsedat. Els serveis socials d'una Catalunya independent, com els de qualsevol país, només podrien millorar si millorés l'economia, però si l'economia es deteriorés, com passaria en cas d'èxit del procés, els serveis socials es deteriorarien.

Una Catalunya independent, en cas de separació unilateral, tindria una situació patrimonial molt més sanejada.- Fals de tota falsedat. Aquesta hipòtesi es basa en el fet que en cas de separació unilateral, Catalunya es quedaria amb tots els actius, però no acceptaria cap dels passius. El problema està en què un país nou, que neixi per segregació forçada d'un país anterior, només pot aspirar a ser reconegut internacionalment si accepta quedar-se tant els actius com els passius que territorialment li corresponguin.

Una Catalunya independent tindria una capacitat molt més gran de pagar pensions més elevades.- Fals de tota falsedat. La capacitat de pagar millors pensions no depèn de tenir un major PIB per persona, sinó de la relació entre ingressos per cotitzacions socials i pagaments de pensions contributives i, la realitat és que Catalunya, com també passa en l'actualitat a Madrid o el País Basc, té una diferència negativa de major quantia entre els ingressos per cotitzacions socials i els pagaments de pensions contributives que el conjunt d'Espanya.